Politics

Habla el jefe de Laura Borràs en la Universidad: “no fue jamás una buena profesora”

Enxufisme, contactologia, diners i incapacitat. Passi i conegui la 2ª autoritat de Catalunya.

Jordi Llovet és un prestigiós professor universitari, traductor i crític literari català. Llovet lleva años denunciando el secarral cultural que el nacionalismo ha traído a Cataluña. En 2018 lamentaba también la función anticultural de los chiringuitos nacionalistas, con expresa referencia a Laura Borrás: «la darrera directora de la Institució de les Lletres Catalanes ha deixat a punt insòlits homenatges a escriptors que en qualsevol país del nostre context —Espanya fins i tot— serien considerats de segona o de tercera fila».

Es lo que todos vemos, pero dicho por una eminencia intelectual que conoce el percal de primera mano.

Llovet fue el jefe en la Universidad de Barcelona de Laura Borràs, llepasubvens, pija de Sarrià, hoy investigada por delitos gravísimos contra el patrimonio de todos los catalanes porque presuntamente adjudicó contratos a un misterioso narcotraficante, y hoy presidenta del parlamentet y jefa de JxCat. Llovet ha publicado en su Facebook esto:

«Explicaré el seu currículum acadèmic -que és l’únic que conec amb tota seguretat de la seva biografia (…) Vaig haver d’incorporar Laura Borràs al meu equip de professors a la UB, un cop doctorada, si jo volia que el departament de Romàniques tragués a concurs una càtedra de la meva especialitat, Literatura Comparada. I així vaig fer-ho. Va ser una condició sine qua non. Un dels membres de la comissió que l’havia d’elegir (…), Biel Oliver, no es va presentar a la sessió. Em va dir que no podia votar una persona que havia fet una tesi doctoral de Filologia Romànica Medieval sense saber ni llatí, ni provençal, ni francès i català antics. (…)

tenia clara notícia de la seva escassa competència com a professora (…) Al cap dels anys es va presentar a unes oposicions per ser professora titular, juntament amb el seu col·lega David Viñas, i la sessió va ser turbulenta. David Viñas va ser molt superior, i va presentar una memòria i un projecte docent molt més sòlids que els de LB. (…) Al fons de la sala, a la facultat de Lletres, hi havia una delegació de la família seva que va estar escridassant i brandant pancartes que deien que aquell tribunal estava «apanyat» i que estàvem cometent una injustícia en atorgar la plaça a David Viñas i no a LB. Hauria pogut cridar el servei de seguretat perquè desallotgessin els cridaners (…) Va guanyar la plaça David Viñas, i no va ser fàcil: LB havia parlat amb un dels homes forts de l’àrea de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (TL i LC, en endavant), Darío Villanueva, que havia pressionat un dels membres del tribunal, David Pujante. (…)

des que la vaig tenir d’alumna, després membre del meu equip, i col·laboradora a l’Institut d’Humanitats, m’havia adonat que sabia molt poques coses de literatura, i que la seva especialitat era cada cop més una cosa que no entrava en consideració segons els plans d’estudi de la nostra facultat: l’ús de la informàtica en l’ensenyament de la literatura. (…) LB no va ser mai una bona professora (…) se’n va anar a completar la docència a la UOC, on va crear, en col·laboració amb la UB, el centre anomenat Hermeneia, en el qual va començar a treballar amb l’assistència d’Isaías Herrero, la persona que al cap dels anys va seguir les instruccions de LB per a l’elaboració de contractes suposadament il·legals quan LB era directora de la Institució de les LLetres Catalanes».

Parece que este Isaías es el narco encarcelado, amiguete de Laura. Pero sigamos:

«LB va començar a compartir dinars al restaurant Lázaro (ja desaparegut), al carrer d’Aribau, amb uns quants membres de la «vella guàrdia» de Convergència, entre ells, que jo hagués vist, perquè també el sovintejaven, Francesc Sanuy, l’exconseller Guitart, alguna vegada Macià Alavedra, i més homes que no vaig identificar. (…) A la UOC les coses se li van tòrcer perquè, suposadament ―consti que d’això no en tinc proves― va desviar impròpiament uns diners cap a l’entitat que hi havia fundat, Hermeneia. No se’ls quedava ella, que jo sàpiga ―estic segur que mai no s’ha apropiat de cap diner públic a títol personal―, però va ser una operació que va disgustar a les autoritats de la UOC. També segons notícies que no puc demostrar, va ser acomiadada de la UOC, de la qual, pel que també em van explicar, va haver de ser desallotjada amb la col·laboració dels guàrdies de seguretat. (…)

Passats pocs anys, LB va veure una oportunitat en la convocatòria de les beques Serra Húnter (UB) i s’hi va presentar. (…) Va perdre la plaça. Jo, molt criticat pels meus col·legues de la secció de TL i LC, vaig assistir als exercicis de les dues candidates, i això em permet donar fe que l’altra candidata va demostrar ser molt superior. LB va presentar immediatament una queixa a les instàncies universitàries, que va arribar al Rector, que li tenia una gran simpatia. (…) el recurs que havia presentat LB no va prosperar (…)

Ara fa menys de dos anys, com sap tothom, havent despertat la simpatia que certament genera LB en molta gent, va aconseguir una plaça de Titular ―doncs, una plaça de funcionària de l’Estat Espanyol― a la facultat de Pedagogia de la UB, que ja no li traurà ningú llevat que sigui inhabilitada si és jutjada i condemnada. (…)

sempre vaig tenir la impressió que LB posseïa una ambició que es trobava molt per damunt de la seva categoria professional en el món de la Comparatística i de la seva solvència com a professora ―malgrat, repeteixo, l’admiració que li professava una part de l’alumnat.

Potser puc afegir que ara cap dels seus càrrecs polítics li ve gran, sinó que tots li escauen atesa la degradació de la vida política a Catalunya des de les tristes sessions del Parlament el mes de setembre de 2017.

La seva resistència numantina a romandre en el càrrec ―sumant-hi que també és presidenta del seu partit― només és una estratègia per mobilitzar una altra vegada les masses independentistes ―ara minvades, jo diria, perquè ja hem sabut i hem vist massa coses indignes― i aconseguir una pena rebaixada (…)».

Así es la 2ª autoridad de Cataluña. Ya sabemos lo que saldrá de aquí.

Dolça, corrupta i inútil Catalunya…



Categories: Huid del nacionalismo

Tags: Jordi Llovet, Laura Borràs, Universitat de Barcelona

Source link

Leave a Reply

Your email address will not be published.

close